La  violència masclista no és res més que la exageració d’un ideari que avantposa el home a la dona. Vull fer èmfasi en que aquest conservadorisme reaccionari de la societat en general és una injustícia no només per a les dones, sinó també per als homes que sí s’esforcen per viure en harmonia, igualtat, i  respecte mutu.

Mirant les estadístiques resulta que les agressions es produeixen diàriament i molt a prop nostre, si és que no hem sigut víctimes i/o agressors. No és un tema de classe social ni d’educació. Segons fonts policials es coneix que les víctimes de classe baixa denuncien l’agressor (encara que retiren en molts casos la denuncia), en quan les de classe mitjana i alta no s’arriben a pronunciar mai per la por de “què pensaran”.

Casi cada dona que mor en mans del seu company o excompany ha patit abans el conegut cercle viciós del enamorament i el perdó.  Al inicial enamorament segueix la violència i el maltracte, seguit per la demanda de disculpes (aquí és quan la víctima sol pensar que el maltractador en realitat no és mala persona), torna l’enamorament i torna la violència i
el cercle comença de nou…

La política i la societat té els instruments per ajudar, entre tots i totes, els hem d’aplicar, de fet ja existeixen telèfons d’ajuda, centres d’acollida i d’altres institucions.

Però: no seria bona idea canviar unes bases de la societat que permet com a conseqüència lògica el maltractament de la dona?  No podríem començar a canviar unes normes que tan natural ens semblen?

El model de parella a on la dona és subordinada al home fóra de casa, i el home és subordinat a ella dins de casa ja no es sosté per enlloc. Avui dia la relació dona-home ha de definir-se pel respecte mutu, la democràcia i no-violència en tots els àmbits.  Són els valors que tant els homes com les dones hem de interioritzar per poder viure com a persones amb ple dret a dins i a fóra de casa.  Això requereix disciplina i reorganitzar en molts casos la vida de cadascú.

Però a escala més gran hem de lluitar perque les feines mal pagades i tradicionalment fetes per dones (neteja, caixera, cuidadora…) es paguin millor i que les altes esferes empresarials s’obrin per a les dones que aportin igual o millor formació que un home. En fi, que la mateixa
societat (en la vessant laboral) posi exemple de que dones i homes valem el mateix.

L’emancipació de la dona i del home és inevitable i necessària. Encara que alguna institució esglesiàstica o moral ho negui. Ha arribat el temps de lliurar-se dels rols assumits  tradicionalment. Cal tornar a aprendre a conviure, en parella o en el mon laboral. En llibertat, respecte i  solidaritat.