L’acord de finançament amb gairebé dos anys de retard el que deia l’estatut ha arribat, i sens dubte és un bon acord respecte del que havíem aconseguit mai el poble de Catalunya per part de l’Estat espanyol, un acord que arribarà a la seva plenitud l’any 2012. Però hi ha aspectes que cal assenyalar, per una banda no es pot parlar de xifres concretes (n’han aparegut un bany, cosa que encara desorienta més), ja que depèn dels ingressos recaptatoris del conjunt de l’estat, a més s’ha basat dit acord amb un nou “cafe para todos” per acontentar el conjunt d’autonomies de l’estat, però mai es tracta la singularitat diferent de Catalunya com a nació.

A més cal tenir en compte que el 2009 Catalunya haurà pagat cap a 20.000 milions d’euros de més a l’Estat, respecte del que rebem. Aquesta xifra mai és exacte donat que depèn de cada any (IVA, IRPF…). És obvi que en un context de crisi econòmica aquest xifra va a la baixa, però també és veritat que a l’espoli fiscal de l’estat respecte Catalunya continua. Cal ser solidari econòmicament amb el conjunt de l’Estat i d’Europa i del món.

Però també és necessari fer front prioritàriament a les necessitats socials del propi país, i més en un context de crisi econòmica, amb un índex de població del 12% que es troba al llindar de la pobresa, les millors previsions de l’acord del finançament en xifres no fiables del tot, parlem d’un retorn per part de l’estat cap a Catalunya de 4.255 milions d’euros l’any 2012.  La Generalitat preveu un dèficit pressupostari per l’any 2009 de prop de 4.000 milions d’euros, amb la crisi econòmica, algunes veus situen que la mateixa Generalitat l’any 2010 tancaria el seu pressupost amb un dèficit pressupostari de 8.000 milions d’euros.

Per tant benvingut sigui l’acord del finançament, és un gran pas quan no es disposa de gaire res,  però tampoc cal fer una festa major d’ànec amb peres, celebrem el dijous gras que també està bé celebrar-ho, però no deixem de pensar que del 100% dels recursos públics que generem els catalans/es, el 54% se’ls continua quedant l’estat en concepte de solidaritat territorial i dels serveis que ens presta (cossos policials de l’estat, exèrcit, política exterior… que representa el 17% dels serveis públics les reben (són realment cars), i el 46% dels diners públics les administracions autonòmiques i locals catalanes (12% ajuntaments que prestem el 50% dels serveis púbics i 34% Generalitat que presta el 33% dels serveis públics).

Amb aquestes xifres sempre discutibles amunt i avall  però sempre quedaran al voltant, l’administració local ho té realment malament, no hi ha excuses per a  no cercar d’una vegada aquesta signatura pendent que és el finançament local, esperant que les entitats municipalistes (ACM i FMC), abordin d’aquesta greu problemàtica.

Ara no hi ha excusa.  Cal que ens fem una serena reflexió o pregunta de què ens serveix un estat que ens continua cobrant més del que rebem en serveis i mentrestant malgrat totes les polítiques interessants que fem des de la Generalitat de Catalunya i els Ajuntaments en polítiques ambientals, socials, .. continuen ofegades per no disposar de prou finançament i cada dia més ciutadans/es ho passen malament vivint en una profunda crisi econòmica, però també social. Cal afrontar el nou repte d’aprendre a ser una societat més austera, solidària i justa.

Jordi Fàbrega
Alcalde de Sant Pere de Torelló
President EPM

llegir el seu bloc